Hi ha gent que fa el que ha de fer i hi ha gent que viu el que fa. En Llorenç no fa fotos. En Llorenç viu les fotos. Jo crec que va néixer amb una càmara a la mà. Si no, no s’entén aquesta connexió, aquest «feeling» que hi té. No s’entén com sap, no ja manejar-la (perquè és evident que ho fa, que ho domina), sinó com sap captar no una imatge sinó l’ànima de qui retrata. Perquè en Llorenç és un retratista. Sap retratar. Sap mostrar la millor cara de qui té al davant. I ho aconsegueix fent retrats de gent que no riu. Perquè el no riure, l’estar seriós, és la marca de la casa. És la «marca Gris». Com molts bons retratistes, ara que hi pens.

He de dir que a les fotos que me va fer fa ja dos anys és quan més guapa m’he vist. I això no diu res de jo, però diu molt d’ell.

També he de dir que jo no som imparcial ni objectiva xerrant d’en Llorenç. No ho puc ser. 

Si el coneixeu, sabreu per què ho dic: conèixer en Llorenç és estimar-lo. I jo ja fa bastant de temps que el conec.